#Història quotidiana n.3

Carlota. Somnis de butxaca

IMG_3149

Va obrir la persiana de metall i els rovellats coixinets van udolar agudament. Era el seu recordatori habitual que havia de cridar al greixador, o qualsevol dia es quedaria sense poder obrir el taller.

Feia dos anys que la Carlota regentava aquell petit negoci de costura. Va pertànyer a la seva mare, modista de professió, així que la seva infància va discórrer jugant entre bobines de fils i teles de tot tipus i color. Malgrat tot, mai no es va plantejar acceptar aquell llegat, que tots consideraven com el lògic i natural. Ella no estava disposada a tancar-se en aquell món solitari i taciturn. La seva passió era la fotografia, volia viatjar, descobrir món. Estava disposada a demostrar-los a tots del que era capaç, somiava a arribar molt alt. Però, amb els anys, l’alçada d’aquell somni va anar creixent fins a tornar-se inassolible, així que es va conformar a treballar en el taller de la seva mare i deixar la fotografia per als seus moments d’oci, que cada vegada eren més espaiats.
La costura és un treball cansat i solitari, més encara, quan has d’ajustar al màxim els preus i allargar el teu horari laboral per complir amb les dates de lliurament. Així que, per costum, solia arribar al taller dues hores abans de l’obertura i tancava a última hora de la nit.
Encara era de matinada quan va arribar al local, però abans d’introduir-se en la foscor d’aquell modest espai va observar el sol, que apuntava mandrosament entre els alts edificis desitjant-li bon dia. Durant uns instants, la seva ment no va poder evitar volar lluny d’allà, buscant el millor enquadrament, calculant l’obertura i el filtre més idoni per prendre la instantània perfecta. Aquella petita rebel·lia del seu inconscient cap el seu destí imposat la va fer somriure.
La campaneta de l’entrada va sonar quan ja portava una estona treballant, obligant-la a aixecar la vista del meticulós treball de sargit que estava fent; encara que el so esmorteït d’aquells peus, abandonant-se sobre el terra, l’havien avisat amb antelació de la identitat del seu visitant.
L’ancià va entrar recolzant-se en el seu bastó; avançava a petits passos, tímids xarrups d’energia que racionava amb cautela. A la tercera trepitjada va frenar i va respirar amb dificultat, mentre dedicava a la jove un lleu somriure, que ella li va retornar amanida amb un polsim de tendresa
— Bon dia Carlota. Tindràs temps de cosir-me aquest parell? Ningú sap fer-ho com tu.
La modista va assentir orgullosa. Malgrat haver escoltat aquell afalac sortint dels seus decrèpits llavis repetidament en els últims anys, sempre sentia un pessic en el cor en veure com l’home s’esforçava a canviar el to d’amargor que solia destil·lar la seva veu fora d’aquelles parets.
—Senyor Cosme, sap que no necessito cap elogi, tan sols faig la meva feina. Per cert… Algun dia m’explicarà perquè cus totes les butxaques?

Feia anys que deixava els seus pantalons al taller perquè repassés, una vegada i una altra, la costura que temps enrere li va manar cosir en elles tancant l’obertura i, per tant, qualsevol accés al seu interior. Carlota mai li va donar importància a aquella petita insubmissió; sabia que, quan un va col·leccionant anys, allò que abans era una simple molèstia passatgera es torna totalment insofrible. Una mania de l’edat com una altra qualsevol.
Però en els últims mesos alguna cosa havia canviat. Les peces que portava eren de caràcter i origen divers, tal com demostraven avui aquells texans trencats i desgastats. A qui li hauria transmès la seva aversió a l’obertura de les butxaques?
Quan va sentir la pregunta, l’home va somriure de nou, però aquesta vegada la seva mirada va tremolar lleugerament, abans de perdre’s en la nua paret del fons del local. La seva veu, però, va sonar decidida
—Només evito que es perdin els somnis per les butxaques. Ja sóc gran, així que els meus ja no importen, però veig a tanta gent insatisfeta…
I tal com va dir això, va fer mitja volta i es va allunyar immers en la seva atrafegada marxa.

La Carlota el va contemplar sortir una mica preocupada. La resposta no li havia aclarit gens, més aviat li havia donat més motius per seguir investigant. La mirada esquiva de l’home havia expressat una resignada tristesa; aquelles butxaques tancades tenien algun motiu més transcendent que una simple excentricitat senil.
Van passar diverses setmanes sense que el senyor Cosme tornés a la recerca dels seus texans trencats, el que va preocupar la Carlota, que coneixia a la perfecció els costums horaris de l’ancià. Estaven en l’últim divendres del mes, el dia que, invariablement, passava a recollir les seves peces.
Quan va arribar l’hora del tancament, va girar el pom, resignada, i va apagar totes les llums. Li agradava treballar amb un petit llum de taula enfocant el teixit, tal com havia fet la seva mare anys enrere, amb l’única companyia de la trista veu d’un bolero acaronant-la. Aquella música tenia el poder de segrestar els seus pensaments durant uns instants, en els quals tornava a la seva infància, on podia passar hores escoltant la mare cantussejant boleros entre puntada i puntada.

Al cap de pocs minuts, uns punys trucant amb insistència sobre el vidre la van sobresaltar, retornant-la al present de cop. Una dona morena la mirava angoixada a l’altre costat de la porta; la Carlota no la coneixia, però es va disposar a obrir. Al cap i a la fi, no estava la cosa com per malgastar una possible clienta… La dona, de maluc ample i pit prominent, va entrar com una exhalació,en veure lliure l’accés, i es va situar enfront del taulell, com si aquella posició li atorgués algun tipus de privilegi
—Ets la Carlota, veritat?—Aquesta la va mirar amb curiositat, però no va respondre. Estava segura de no haver-la vist mai. La dona va seguir parlant en un to agut sense esperar resposta. —És l’últim lloc on busco els pantalons del meu fill. Si no estan aquí ja no se
—Com es diu el seu fill?
—El nom del meu fill és el de menys, el seu avi és el culpable. Aquesta obsessió per les butxaques m’està tornant boja. Abans només ho feia amb els seus, però ara es passa el dia registrant la casa a la recerca de noves peces. — El seu rostre va passar de l’enuig a l’admiració. —Per descomptat ets una bona modista, m’ha costat deu i ajuda desfer tots aquests repunts…
Carlota seguia immòbil, observant-la amb sorpresa, doncs la facilitat de paraula de la visitant l’havia sumit en un lleu estat de confusió . Quan va aconseguir escapar, va començar a lligar caps

—El senyor Cosme… M’està parlant del senyor Cosme!
La dona grossa va assentir impacient

, clar, és el meu sogre. Va portar o no uns vaquers perquè cosís les seves butxaques?

La jove va anar a la recerca de la peça però, a mesura que tornava de tornada, un nus se l’hi anava instal·lant a l’estómac. Sentia que estava traint a l’ancià i no parava de recordar el seu gest trist en preguntar-li per la seva conducta. Li va lliurar la peça amb certa reticència

—Però abans que marxi… Puc preguntar-li una cosa?—Aquesta va assentir, ja més tranquil·la, en comprovar que els pantalons recuperats eren els seus — Perquè el senyor Cosme no suporta les butxaques obertes?

La dona va somriure àmpliament, joiosa de poder compartir amb algú aquella particularitat del seu sogre

—És una llarga història… —Carlota la va convidar a asseure’s, amb l’esperança que es relaxés i via lliure a la seva xerrameca de nou. Fins i tot li va oferir un refresc que va acceptar encantada, abans d’acomodar-se en una de les butaques de la sala d’espera. —Anem a veure… El meu sogre era un jove sense recursos però molt intel·ligent i, sobretot, ansiós per triomfar. Sent molt jove va crear la seva pròpia empresa i en poc temps va acumular una gran fortuna. Es va casar amb la seva núvia de sempre, la mare del meu marit, una noia de barri a la que el luxe i l’ostentació amb la qual vivien li anava massa gran. Ella només aspirava a tenir una família que l’estimés, a ser feliç, deia. Així que, quan va néixer el seu fill, va deixar de treballar i es va dedicar en cos i ànima a tots dos. Solia aixecar-se abans que ningú i cada matí li deixava preparat al seu marit un bon esmorzar i la roba neta sobre el llit. A la nit, esperava nerviosa el seu retorn, amb un deliciós sopar disposat a taula, que havia preparat especialment per a ell. A mesura que passaven els anys i l’èxit del seu marit anava en augment, així com la seva fortuna, l’horari laboral d’aquest també anava creixent, per la qual cosa ella es quedava durant més hores sola a casa. L’home, en el seu afany per cuidar-la i fer-li la vida més fàcil, tal com havia somiat, va contractar servei. Ella mai va tornar a cuinar per a ell ni a preparar-li l’esmorzar. Així i tot, no va desistir en el seu afany per mantenir viu el seu somni: tenir una família perfecta. Per això, cada matí continuava aixecant-se sense fer soroll i preparava un vestit, rigorosament planxat per l’assistenta, sobre el llit, amb l’única intenció de dipositar un petit tros de paper a l’interior de la butxaca dels seus pantalons. Durant aquells anys, s’havia habituat a deixar-li una nota amb alguna frase escrita d’aquestes que solament deixen de semblar ridícules quan es diuen en la intimitat d’una parella. Petites evocacions de moments de felicitat que havien viscut junts, simples declaracions d’amor o el recordatori d’algun projecte conjunt que algun dia van somiar, però que encara no havien pogut materialitzar.
—Però això és preciós… —Va replicar Carlota. No podia entendre que hi havia de dolent en aquell gest, com per odiar les butxaques d’aquella manera
—Sí, cert… Però l’amor cal cuidar-lo i els somnis alimentar-los. —La dona va sospirar i durant uns segons es va mantenir en silenci, probablement concentrada a ser fidel a la història que tantes vegades havia escoltat en boca del seu marit. Carlota estava neguitosa per descobrir que havia succeït, així i tot, va esperar pacient que la dona reprengués la narració. Aquesta, després d’humitejar-se els llavis amb el refresc va continuar —Un dia, quan el seu fill s’havia fet ja un home adult i les hores de solitud de la mare ja no li deixaven espai per somiar, alguna cosa va canviar.
Aquell matí, com tants d’altres, el senyor Cosme va trobar el seu vestit sobre el llit perfectament planxat i el cor se li va accelerar expectant en introduir la mà en l’obertura de la butxaca. Des que el seu fill s’havia independitzat, el silenci s’havia apoderat de cada racó de la casa, fins i tot les parets semblaven més fredes de l’habitual. Feia més d’un mes que no parlava amb la seva dona, ja que marxava ben d’hora i tornava entrada la matinada, així que aquells trossos de paper eren la seva única via de comunicació, la seva invisible connexió amb el que alguna vegada van ser. Aquelles notes li recordaven que el sacrifici de no veure a la seva família valia la pena, el seu somni perquè visquessin sense penúries, sense preocupar-se per res, s’estava complint. Creia fermament que la seguretat de l’abundància els portaria a la felicitat.
Va estirar del paper que sobresortia tímidament de la seva butxaca, neguitós per llegir la missiva i, en fer-ho, el so metàl·lic d’alguna cosa impactant sobre la fusta del terra el va sorprendre. L’aliança de la seva dona, aquella que portava al dit des de feia més de vint anys, va rodar per terra fins als peus del seu llit. El seu cor es va accelerar i la seva mirada va buscar el cos de la seva esposa, que seguia dormint amb gest tranquil . En comprovar que no l’havia despertat, va sospirar alleujat i va llegir la nota: “Estic cansada que els meus somnis s’escapin per les butxaques”.
L’home, desconcertat, va guardar el paper de nou en els pantalons i va deixar l’anell a la tauleta de nit. Com cada matí, es va apropar fins al llit i la va besar en el front. Ella es va remoure inquieta però va seguir dormint plàcidament.
Quan va tornar a casa, ja entrada la matinada, va trobar l’anell sobre la còmoda i un silenci espès va semblar envair-ho tot, deixant poc espai per respirar i una olor amarga a desolació. Va comprovar que el llit de la seva habitació estava perfectament fet, sense ningú reposant en ell, i va sentir una lleu punxada esgarrapant la seva ànima en comprendre que la seva dona havia anat a la recerca dels seus propis somnis, lluny del que ell havia creat per a ella
Carlota va aixecar el rostre, mostrant els seus ulls foscos humits i tristos. Es negava a creure que aquella història no tingués un final feliç
—Però llavors…, el va anar a buscar-la, no?
La dona va negar amb el cap —Ella va començar a viure la vida que volia. Fins i tot ara, és una dona molt activa, malgrat la seva edat. Ha viatjat per mig món i , des de llavors, mai ha deixat de fer el que desitja. Diu que, encara que sempre estimarà al senyor Cosme, mai tornaria a deixar que els seus somnis es diluïssin en les seves butxaques. El meu sogre mai es va recuperar, no parla mai d’ella, però no li va demanar que tornés al seu costat. Al principi vaig creure que era per orgull, però amb els anys he comprès que, en el fons, deixar-la anar va ser la seva peculiar demostració d’amor. Encara que després va venir aquesta mania de les butxaques…
Una vegada es va quedar sola, la Carlota va sentir una necessitat imperiosa de tornar a casa; no podia seguir treballant, aquella història l’havia inmers en una profunda malenconia. En sentir el fred de la nit acariciant el seu rostre, es va cordar la jaqueta fins a dalt i es va donar pressa a si mateixa. La persiana es va resistir de nou, fins i tot va haver de penjar-se d’ella per aconseguir tancar-la. Per enèsima vegada es va recordar que havia de cridar al greixador, o qualsevol dia es quedaria sense poder obrir el taller
Quan va arribar a casa, el seu marit l’esperava amb la taula posada i les restes d’un sopar ja fred. Li va dedicar un somriure i, després de besar-la amb tendresa, va assenyalar el sofà, on la seva filla es trobava adormida feta un embolic
—Volia esperar-te, però se li han tancat els ulls
Carlota la va agafar amb delicadesa i la va portar fins al seu dormitori, la va dipositar en el llit i la petita es va desfer de la seva abraçada amb rapidesa, a la recerca del seu ninot de peluix, al que es va aferrar amb força. Un dia més s’havia perdut el petó de bona nit.
Va entrar a la seva habitació completament esgotada . Va obrir l’armari i ,sense adonar-se, les seves mans van començar a despenjar tots els pantalons que trobaven, formant una desordenada pila sobre el llit. Mai hauria dit que entre el seu marit i ella reunissin tal quantitat de peces…
Es va asseure en la banqueta que es trobava als peus del llit i va observar les belles fotografies que decoraven les parets, imatges d’un altre temps, records dels seus caducs somnis juvenils. Va observar els petits retrats familiars que es disposaven sobre la còmoda; la mirada congelada de la seva mare, en el seu taller, la somreia satisfeta des de l’altre costat del cristall. Li va fer el dia que va poder comprar-se una nova màquina de cosir de les «modernes», després de mesos d’estalvi, i encara recordava com va seure davant seu, amb els ulls brillants d’orgull, demanant-li que immortalitzés el moment abraçada a la nova adquisició.
Va sospirar i va tornar a posar els seus ulls sobre la pila de roba, deixant anar l’aire en petits esbufecs de resignació. Va buscar el rellotge de la tauleta i va sospirar de nou.
Era una bona modista, si es donava pressa, en un parell d’hores hauria tancat totes les butxaques.

2 thoughts on “#Història quotidiana n.3

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s