#Història Quotidiana nº2 (Català)

Ilustrador IRAVILLE
Il.lustradora Iraville
Berta. Retrobament
Sospiro, ben fort, exterioritzant el meu malestar; mentrestant , pujo els peus i els recolzo sobre el vidre, sentint la mirada de reprovació de la mare lliscant sobre mi . Somric ,sabent-me vencedora d’aquella petita insubmissió.(1-0, primer combat Berta- mare a favor meu).
Encara no puc entendre perquè vaig acceptar. No sé si va ser la necessitat d’allunyar-me del pare i la seva envejable felicitat amb la Marian, o si van ser els ulls temorosos de la mare, que em recordaven a aquell gosset que vaig tenir quan era petita, Terry, es deia. Quant volia que li fes carícies es quedava allà palplantat i em mirava fixament, amb ulls plorosos i suplicants . Feia aquell sorollet amb la gola, gairebé inaudible pels que no el coneixien, però que em pertorbava de gran manera i em feia reaccionar a l’instant. Últimament , la mare no em mira d’una altra manera, i ja en començo a estar tipa…
Però ara em trobo aquí, al seu costat, disposada a compartir un viatge de deu dies sense mes companyia que la seva en una camioneta esgavellada. No sortirà bé, ho se. La mare i jo mai hem connectat, crec que en l’últim any no he aconseguit establir una conversa mes llarga de mig minut sense que acabi en un estira-i-arronsa d’aquells que fan història. No conversem, més aviat…ella dona ordres i jo les ignoro.
El de les converses íntimes era el pare, ell si… Recordo quan ,abans d’anar a dormir, entrava a la meva cambra sigil•losament i es quedava observant-me en silenci, com un lladre disposat a robar una joia molt apreciada .I així em sentia jo, en aquell moment: el seu petit tresor. Quan el sentia obrir la porta, jo mantenia els ulls tancats, girant-li l’esquena i fent-me la dormida. Ell s’apropava amb molta cura i s’estirava al meu costat, fins que la seva veu m’acaronava entre xiuxiueigs , com una manta d’aquelles esponjoses que fan tant de gust quan t’envolten. Començava a explicar alguna història fascinat sobre éssers imaginaris i mons llunyans i jo somreia, disposada a tornar a ser la seva petita durant uns moments. Quan finalitzava la narració jo mantenia les parpelles closes, rememorant les seves paraules, tot recreant aquelles sensacions màgiques dins el meu cor, fins que sentia els seus llavis besant el meu front. Llavors, la veu em sorgia ronca i distorsionada, en entrebancar-se entre els plecs dels llençols.
─Bona nit, pare. T’estimo.
I ell responia en un to melós
─Bona nit, princesa
Al matí , quan em llevava, el pare ja no hi era, i la màgia que m’havia envoltat com una bombolla de sabó la nit anterior, explotava en quant la mare entrava a la cambra fent quatre crits i donant-me pressa .
─Arribaràs tard a l’ institut…Tens l’esmorzar a taula i el dinar mig preparat. Recorda que avui no hi seré a la tarda i que t’hauràs d’espavilar tu tota sola. Fes els deures i no obris la porta a ningú…
A mesura que la mare anava donant ordres, la placidesa de la meva ànima s’anava filtrant sota la porta i, la felicitat que havia envoltat els meus somnis, s’esmunyia entre la petita obertura de la finestra que la mare acabava d’obrir.<<L’habitació s’ha d’airejar, aquí no es pot respirar, recorda obrir la finestra cada matí…>>.Bufff…Si mesuréssim l’energia consumida per velocitat d’ordres donades en un minut, la mare hauria esgotat les existències del planeta, n’estic segura.
Ara mateix, mentre condueix, l’observo assentir en silenci. Els seus llavis gesticulen muts, demostrant que el seu cap dona voltes sense parar i no deixa de donar ordres: a mi, al pare…, inclús a ella mateixa. Ho sé perquè la pell del front se li arruga com un acordió i els ulls se li entretanquen una mica, inclús se li tornen una mica guerxos, en un gest de concentració. Probablement, en aquest moment es troba analitzant el garbuix de sentiments i decisions que afecten el seu futur més immediat. Bé, millor dit el que creu que serà el nostre futur més immediat… Encara no sap que jo ja he pres una determinació. No era ella la que sempre hem deia que havia de madurar?, que havia de prendre decisions a la vida, encara que no sempre fossin fàcils? . Dons, per un cop li he fet cas: Aniré a viure amb el pare i res ni ningú em farà canviar d’opinió.
No és que em faci especial il•lusió conviure amb la seva parella, una noia amb tan poc esperit com anys d’ edat, però necessito estar a prop del pare. Ell té la capacitat de fer fàcil el més difícil i la mare té, exactament, la qualitat contraria. Aquesta nit li proposaré, ja haurem estat suficients hores juntes i haurem acumulat prou tensió com perquè ella ho desitgi tant com jo.
La miro. Ens mantenim en silenci, jo amb els auriculars a l’orella i ella absorta en seguir el traçat de la carretera que l’indica el GPS. Deu dies…, Com aguantarem deu dies de silencis plens de retrets? Deu dies de mirades esquives? Deu dies de nusos a la gola?
No sé per què vaig acceptar… I ara la mare es gira i em pregunta si tinc gana amb un somriure conciliador. Vol parar en un petit poble abans d’agafar l’autopista,Vallirana s’anomena, ha llegit a la guia que hi ha un aparcament a la mateixa carretera on podrem dormir sense perill. És la primera nit que ho farem a la furgoneta i encara no tinc clar que no ens en penedim abans de començar. La mare mai ha estat aventurera; quan viatjàvem, simplement es deixava portar pel pare, com aquella vegada que ell va decidir acampar al bell mig de la muntanya, disposat a veure una pluja d’estels. La mare no parava de sentir sorolls estranys i de vigilar si algun animal ens rondava, així que quan el pare i jo vam descobrir meravellats com els estels ploraven sobre el cel, ella ja estava enterrada dins el sac, tota tremolosa, disposada a no obrir els ulls fins a trenc d’alba.
I ara se li ha posat entre cella i cella anar a fer una ruta en furgoneta per França. Als grans no hi ha qui els entengui!… La Mar, la meva millor amiga, ja em va avisar que quan els pares se separen comencen a fer tot allò que abans no els hi agradava, com si així recuperessin alguna cosa del temps que creuen haver perdut, els anys que pensen que han malgastat. Però no entenen que, per molt que s’esforcin, el que no recuperaran mai és precisament aquell esperit, aquella necessitat de descobriments, aquella anticipació als esdeveniments que et dóna la inexperiència. Quan ets jove tot està per fer però ,quan els anys passen, tot queda amagat sota el cartell que anuncia el despertar de la maduresa.
Sona un missatge al mòbil i veig una fotografia de la Mar i meva fent ganyotes. Em pregunta com va la cosa i em comenta com em trobarà a faltar aquesta tarda. Ha quedat tota la colla, jo sóc l’ única que no hi seré, i em perdré la tornada d’en Lluís…
El Lluís és el noi que m’agrada, però no em fa ni mica de cas. Juga a futbol a l’equip juvenil del Nàstic i sembla que no té cap per res més. El pare diu que a la seva edat ell també pensava més en pilotes que en noies. <<Ep!, que no és el mateix que noies en pilotes, eh?>> Una rialla surt espontàniament dels meus llavis, en recordar aquell dia. Jo estava trista perquè el noi en qüestió m’ignorava i, a la nit, quan el pare es va estirar al meu costat i em va preguntar com estava la seva Princesa, en un rampell d’aquells incontrolables que només qui ha estat adolescent sap de què li parlo, li vaig prohibir que es tornés a dirigir a mi d’aquella manera mai més. Per si no se n’havia assabentat, jo ja no era una nena petita…, i ho vaig dir amb els ulls plorosos i els llavis cenyits per la ràbia. El pare no em va preguntar res més, va deixar anar aquella ximpleria sense cap ni peus i els dos vam riure sense parar durant mes de mitja hora… Fins i tot la mare va entrar a veure què passava i no li vam poder explicar, perquè quan més ho intentàvem, més rèiem, i ella tan sols obria els ulls i ens mirava a un i l’altre sense entendre res. Quan el pare es va acomiadar, amb el petó de rigor al front, va apropar-se a cau d’orella i em va dir ben fluixet : << Passi el que passi, sempre seràs la meva Princesa .L’ única que em té el cor robat >>.
Crec que allò ja va ser un avís, perquè dues setmanes més tard va venir allò de: << Volem parlar amb tu>> ; i ell ja no reia, i la mare tenia els ulls plorosos i la mandíbula tensa, en un gest rabiós, mentre assentia amb el cap les paraules del pare. I ells parlaven i jo negava, negava amb el cap sense parar. Com podien haver deixat d’estimar -se ? Com podien estar d’acord en aquella idea tan esbojarrada?.I el pare seguia parlant i deia coses com: << L’amor sorgeix de manera inesperada i no podem escollir. Mai deixaré d’estimar a la mare, però no de la mateixa manera que estimo a la Marian. Ara no ho pots entendre, però quan siguis gran també et passarà a tu>>.I jo seguia negant amb el cap i pensant: Quina merda! Doncs si això és fer-se gran, em nego a créixer. I la mare assentia en silenci, els ulls fixes a terra i el cap clos, abatuda, vençuda, resignada. I això és el que no li perdonaré mai a la mare…,que no lluités per nosaltres, ella que sempre ho tenia tot sota control, que organitzava les setmanes per dies i colors en un calendari i no saltava cap d’aquells propòsits fins a haver superat l’anterior i haver-lo subratllat amb un retolador fluorescent. No li podré excusar mai que aquell cop es deixés portar per la situació, que acceptés les coses tal com venien i que fes setmanes que no subratllés cap de les seves anotacions al calendari. Un dia, inclús, vaig estar a punt d’escriure en un d’aquells quadradets . “Lluitar per la meva família”, però fins i tot a mi, una adolescent amb rampells de baixa autoestima i altes dosis de crueltat, em va semblar fora de lloc.
La Mar em torna a enviar un missatge. Ja és amb els de la colla i m’envia una fotografia on surten fent-se un selfie somrients. No hi caben tots, així que només es veu un garbuix de mans , peus i caps. Com m’agradaria poder ser-hi… El Lluís no surt per enlloc, així que li pregunto per ell i la Mar, tan directa com sempre, em contesta taxativa: <<Oblida’t d’ ell. Ha tornat de les vacances fet un cregut, explicant que té xicota, una noia del poble del seu pare. No sap el que es perd!>>
No sap el que es perd…, no sap el que es perd… Les paraules donen voltes pel meu cap mentre sento com les llàgrimes s’acumulen als meus ulls, disposades a saltar al buit i cridar-li a tothom: A la Berta li acaben de trencar el cor! Giro el rostre dissimulant, fent veure que observo el paisatge, un bosc de pins i camins de terra que molt probablement no van enlloc, però la mare , amb aquell sisè sentit que tenen les mares, s’adona que alguna cosa em passa
─Estàs bé?─Jo mantinc el silenci, sentint un nus pesat a la gola, perquè sé que , si faig el intent de dir alguna cosa, un cúmul de sentiments barrejats explotaran, sorgint per la meva boca en forma de renecs contra ella, contra aquell viatge sense sentit, contra tot el que m’allunya de la meva vida anterior. Giro el cap i em poso les ulleres de sol, tot i que aquest ja fa estona que ha anat minvant i ha perdut tota la força. Ella insisteix─ Vols que en parlem?
I dins meu comença a créixer una espiral d’indignació, de ràbia continguda, que no sé d’ on surt. De què vols parlar? De com em sento de trista? Com desitjo tornar a la normalitat, a casa, als silencis entre el pare i la mare, a les mirades esperançades al Lluís quan em convenço que no m’ignora, als contes del pare dins la foscor de la meva cambra?
Sospiro amb energia i tan sols contesto
─Res, no em passa res, mare.
I tornem al mutisme selectiu, a estudiar-nos de reüll, a aquesta distància generacional que ens allunya cada cop més sense remei.
De cop, la mare somriu i els ulls se li il•luminen
─¡Mira, ja hem arribat a Vallirana! ─Senyala un pàrquing de ciment que es troba davant d’una benzinera, on dues furgonetes més hi són instal•lades, disposades a passar la nit.─ I sembla que tindrem companyia. Millor…Això de dormir dins d’un cotxe no ho tinc clar, jo…
─ Que bé…─ Contesto amb desgana. No puc dissimular un gest de desacord amb l’elecció del lloc.
Dormir a la carretera… No podíem haver anat a un càmping, com fa tothom?. Però la mare és de les que quan pren una decisió, no és capaç de fer marxa enrere; encara que la terra s’obrís sota els nostres peus i estigués a punt d’engolir-nos com en una d’aquelles pel•lícules de desgràcies apocalíptiques, si ella decideix que aquest ha de ser el nostre destí, no hi ha res a dir…
Quan arribem, la mare es tira mitja hora escollint el lloc. Que si el sol sortirà per aquí, que si aquest lloc és més tranquil que l’altre… Fora d’una de les furgonetes, una parella d’avis ens observa divertits. Són estrangers, i encara que és d’hora ja estan sopant en una tauleta plegable que han tret de dins la caravana. Quan els miro, em somriuen i em fan un gest amb el cap. Jo no els somric.
La mare compra una bombona de gas per instal•lar la cuina, però després de mitja hora intentant-ho, mentre jo la miro suar atrafegada, decideix demanar ajuda als nostres veïns. Intenta explicar-los la situació, però la parella, d’origen alemany, no parla el nostre idioma. Mentre uns i altres fan esforços per comunicar-se, s’obre la porta de l’altra furgoneta i surt un noi ros amb ulls blaus. És un adolescent alt i prim i porta el cabell llarg, rotllo surfista, i una camiseta ampla i pantalons caiguts. Escolta la improductiva conversa i em mira amb complicitat, mentre em fa l’ ullet. Es gira cap a dins i surt un home que, per la semblança, dedueixo que és el seu pare. Aquest s’apropa a la mare i s’ofereix a ajudar-la, mentre ella li dóna les gràcies avergonyida. L’home és català, però viu a França i ens explica que ell i el seu fill estan de tornada de vacances.
Veig com la mare li explica les nostres intencions, puntualitzant que és la primera vegada que fa un viatge així, disculpant-se per ser nova en això del caravàning. L’home la mira somrient, es queda uns instants estudiant-la i contesta
─ Sempre hi ha una primera vegada. Tot és difícil fins que et proposes fer-ho.
I, com si aquelles paraules l’haguessin despertat de la letargia en què feia dies que es trobava immersa, la mare assenteix somrient, aixeca el cap orgullosa i em sorprèn amb una mirada renovada, brillant, plena d’il•lusió. I sense saber com, aquest sentiment m’impregna per complet i li torno el somriure amb sinceritat
El noi ros es dirigeix a mi
─ Em dic Jean. Havíem pensat d’anar a una pizzeria que hi ha aquí a la vora. I ens han comentat que és la festa Major i més tard faran focs artificials. Que us sembla, us apunteu?
I em dedica un d’aquells somriures increïbles que aconsegueixen que m’oblidi d’ on sóc, del Lluís, del pare, inclús del pànic que tinc a la pirotècnia. La mare assenteix , però no pot estar-se de dir
─ A sopar si… ¡Estem mortes de gana!─ Es gira cap a mi i abans que pugui fer-li un gest perquè calli, afegeix─ Als focs millor no. La Berta té pànic als petards, des de que era petita, quan sentia un tremolava com una fulla i corria a amagar-se sota els meus braços
─ Mare… Ja no sóc una nena petita─ Li contesto amb una mirada que podria incendiar un oceà
El fill i el pare es miren somrients i el jove contesta
─Perfecte doncs , anem!
Els dos ens esperen fora mentre ens canviem i des de la finestra li faig una foto al noi i li envio a la Mar amb un missatge: <<L’acabo de conèixer, es diu Jean. A què és guapoooo????>>
La mare es mira al mirall després de dies de no fer-ho i se somriu a ella mateixa amb seguretat; s’ha posat el seu vestit preferit, aquell que tothom li diu que l’afavoreix tant.
Jo em situo al seu costat, disposada a escoltar dels seus llavis algun renec del tipus : que si vas a sopar amb bambes, que perquè vas amb aquests texans tan trencats, que si recull-te el cabell que no se’t veu la cara…Però ella em repassa de dalt a baix, s’apropa, i em regala un dolç petó a la galta mentre m’envolta amb el seu perfum
─ Berta, t’estàs convertint en una doneta preciosa
Després de sopar seguim a la gent que va baixant pel voral de la carretera fins al lloc dels focs. Arribem a un parc que es troba al bell mig del poble, l’epicentre d’una petita vall. Llegeixo el nom del parc i somric en veure que es diu Parc Central; la mare, que camina davant nostre, es gira i em busca amb la mirada. Durant les vacances amb el pare hem fet un viatge a Nova York, un dels meus somnis des de petita, i que ell s’ha afanyat a fer possible probablement com un pols a la mare, que feia temps que estalviava per anar-hi. Una de les coses que em van impactar més va ser la immensitat del Central Park . Quan li vaig explicar a la mare, ella tan sols va contestar amb ràbia mal dissimulada : << Algun dia anirem juntes, tu i jo. És el teu somni i et vaig prometre que quan pogués hi aniríem plegades >>. I he de dir que tot i que el viatge va ser magnífic, recordo que em vaig sentir molt sola en alguns moments. El pare i la Marian caminaven al meu costat, abraçats i parant cada poques passes a fer-se un petó, i jo, que sóc adolescent però no beneita, vaig entendre de seguida que havien organitzat aquell viatge per tenir un record que fos seu, més que perquè sabes que era un dels somnis que jo mes anhelava.
Però la mare sí que ho sap, i en llegir el cartell recorda perfectament la seva promesa, que acaba de segellar amb un somriure i una ganyota divertida.
Ens situem a una espècie de balconada sobre una pista de patinatge. La gent es va disposant en fileres, uns darrere els altres, així que, en contra dels meus desitjos, acabo amb la mare al costat i el Jean a l’altra punta. Un grup de noies de la meva edat el miren bocabadades i riuen sense parar, mentre ell i el seu pare expliquen a la mare que cada any fan una ruta amb la furgoneta i que viuen al nord de França, així que, si volem, podríem anar junts bona part del camí. I la mare assenteix, relaxada, somrient, sense cap mena de preocupació per haver de prendre una decisió que no hagués sospesat abans més de deu mil vegades . I el més sorprenent, sense haver-ho apuntat al calendari i subratllat amb el seu retolador fluorescent.
De cop, els llums s’apaguen i es fa el silenci. Tots dirigim la vista al cel i jo començo a notar el run-run dels nervis a l’estomac, perquè, encara que no ho confessaria mai obertament, l’explosió de la pólvora em fa pànic. Quan els petards comencen a dibuixar camins de foc sobre el cel i a ressonar potenciats entre les muntanyes, noto la mà de la mare buscant la meva. Jo m’aferro a ella com un nàufrag a una pàtera i, a poc a poc, el contacte amb la seva pell, l’ olor del seu perfum, em van envoltant, construint un escut protector imaginari. Com quan era una criatura de pocs mesos i l’ instint feia que em relaxés entre els seus braços, constatant que allí estava lliure de qualsevol mal.
Els meus dits s’entrellacen amb més força entre els seus i el seu braç em rodeja l’espatlla, mentre sento els seus llavis besant els meus cabells. Quant, un cop acabat l’espectacle, la gent es va retirant en silenci, ella i jo restem encara uns minuts mirant aquell cel fosc. Un fil de veu, fràgil i tremolós, trenca aquell moment màgic
─ I ara, mare… Com viurem a partir d’ara? Que farem tu i jo sense el pare?
La mare somriu i m’abraça amb confiança, els seus ulls espurnegen plens d’esperança
─Retrobar-nos… A partir d’avui,tornarem a trobar-nos de nou.

3 thoughts on “#Història Quotidiana nº2 (Català)

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s